jueves, 3 de abril de 2014

Els caçadors de meteorits

     Ja estem en un país nou un país que és, però que alhora no és, el Sahara Occidental. Estan sota la opressió del país veí, marroc, i aixó es nota i es respira en l'ambient

     La gent té una mirada de certa desconfiança, no es fien així com així del pròxim, però quan saben qui ets i d'on vens t'ho donen tot.

     Smara, una de les tres ciutats imprtants, ens trobem a pocs quilòmetres de la frontera amb Algèria i de Mauritania i per tant i evidentment gran afluència de militars.

    Decidim seguir rumb sud direcció Mauritania, però no per la ruta habitual sinó per una pista alterntaiva que ens marca el mapa. Seguim un cotxe que diu anar a Guelta-Zemur que és el poble on tenim pensat arribar i passar la nit. Però quan portem uns 50 km de pista un control militar ens para, ens demana el passaport i després d'unes preguntes ens diu que no podem seguir endavant, insistim però diuen que no, ens obliguen a recular i a agafar una ruta d'asfalt bastant més llarga.

     No hem arribat fins aquí per tirar enrera i passar per l'asfalt, girem cua i anem tornant a poc a poc pel camí per on hem vingut mentre comprovem mapes i coordenades. Ens parem a un parell o tres de quilòmetres del control, hi ha una pluja d'idees i finalment decidim seguir unes roderes que en teoria haurien d'eganxar amb una altra pista que va fins al destí que volem.

     Ens endinssem al mig del desert, les roderes apareixen i desapareixen, pedres, sorra, petits barrancs, arbustos, anem franquejant tot i controlant el rumb amb la brujola, a cert punt atravessant el que quan plou és un riu, veiem un cotxe parat i evidentment ens parem a preguntar. Encara no hem obert les portes que un senyor de mitjana edat amb turbant negra se'ns acosta i ens convida de seguida a prendre tè, no refusem la invitació i ens ajuntem amb ells.

     Quatre homes alguns amb turbant, d'altres sense els que sí, el porten de color negre distintiu dels saharauis en lluita, ens assentem amb ells, un parla francès perfectement i comença a parlar de la lluita del seu poble i de la seva vida, enscoltant-lo ens adonem que som uns afortunats, que la nostra vida fins al dia d'avui ha sigut bufar i fer ampolles.

      Hi ha certa activitat en el grup, estan fent el dinar, tenen un foc encès, al costat d'aquest dues piles de caliu separades, una de més grossa amb una olla i una de molt petita ben a prop de la rotllana, on hi ha una tetera amb la que fan el tè, que no paren mai de fer-ne i servir-ne a tots i cadascún dels presents, és molt ritualístic, es nota que la cultura vé de temps enrera.

      De cop un d'ells, el cuiner, fa una massa de pà i li dóna forma, estem sobtats de com el faran ja que no tenen forn, però veiem que de seguida troben una alternativa, faran pà utlitzant una de les tècniques dels antics nómades del desert.

      On hi havia el foc gros, en separa els troncs i n'enretira la capa de carbó junt amb els primers dos centímetres de sorra, posa el pa a la sorra calenta, i el tapa amb la sorra enretirada que també está calenta, un cop cobert amb sorra i posa caliu a sobre i el deixa reposar una bona estona, després quan creu que és el moment, enretira el caliu i la capa de sorra de sobre el pà, i deixa el pà al descobert, li dòna la volta i el torna a enterrar amb sorra i després caliu i espera una estoneta més fins que el pà queda cuit, l'espolsa i ja està a punt de menjar.

     Mentre passa tot aixó seguim fent tès i parlant amb ells i curiosos per saber què fan allà al mig del res preguntem a què es dediquen i que hi fan allà, ens expliquen que fa un més que volten pel desert en busca de trossos de meteorits, que després venen com pedres precioses. Dormen al ras, agafen aigua dels pous i punts d'aigua que coneixen, paren trampes per caçar conills i menjar-los i cuinen el pà i tot amb llenya.

     De cop el cuiner treu un cap de cabra i un caldo de dins de l'olla ho posa tot en un plat bastant gros, parteix el pà en buit trossos i en dona un a cadaú, tots ens posem al volant del plat i menjem d'allà mateix. Amb aquestes que arriba una altra persona, un pastor de cabres, quasi no diu res i s'ajunta al grup i es posa a menjar, pensem que és un amic degut a la confiança amb la que s'ajunta a l'àpat, però el que parla francès ens explica que no el coneixen de res, que les costums saharauis són així, que tot és de tots i no hi ha inconvenient, és a dir, aquest home té gana, i com que hi ha menjar vé i n'agafa, i si vol cuinar alguna cosa més o necessita qualssevol cosa l'agafa, la utilitza i la torna al seu lloc, sense demanar permís a ningú, així són les costums d'aquest poble.

     Entre una cosa i l'altra ens quedem ven sorpresos i el dinar s'acaba, fem un últim tè per despedir la trobada, ens expliquen com podem trobar la pista que ens portarà al poble, ens despedim i ells segueixen el seu rumb, i nosaltres el nostre.

     Passem les següents hores flipant amb la petita realitat amb la que acabem de topar.




1 comentario: