L'Àfrica negra, primeres impresions

Ja ben entrats al continent africà, és just després de Mauritania que experimentem un xoc. En molts pocs quilòmetres hi han moltes coses que canvien, començant pel nom del país i acabant pel color de la terra.

La sensació d'estar al continent africà es va fent cada vegada més marcada mentre anem baixant direcció sud. Al nord del Marroc podriem dir que és bastant “primer-mondista”, creuant els Atlas ja començem a tenir la sensació d'estar lluny de casa i ja quan arribem al Sahara occidental el desert africà es fa més notori i amb això algunes diferències culturals, i és creuant a Mauritania que quasi tot signe que ens recorda a europa s'esvaeix. Però és en el moment de creuar de Mauritania a Mali que quedem més sorpresos i alhora més contents.

Tants dies planejant el viatge i amb aquests tantes idees del que seria Àfrica. Podem dir que al començament l'exotisme que idealitzavem mentre fantasiavem sobre el que ens trobariem no acabava de ser del tot present, però de cop i volta, en pocs quilòmetres tot canvia, cada cop més arbres, menys sorra, més verd, menys sequedat, més vestits amb coloraines i menys túniques i turbants, més cares negres i menys de magrebines, molts més rius i més fruita. Això vol dir que finalment hem arribat i hem sigut benvinguts a l'Àfrica negra.

La veritat és que molt sorpresos de la gran diferència que hi ha en tant pocs quilòmetres de diferència. Una lína que a simple vista no es veu, però que a nivell vivencial es percep tant i tant. Un frontera no només entre un país i un altra sinó entre dues zones culturals tant diferents.

Ara ja des de Burkina Faso després d'un mes de bagar per l'Àfrica sub-sahariana estem desbordats d'experiències que ens fascinen. Una de les primeres és la diversitat de colors que hi ha, i no parlo dels paisatges, sinó dels vestits, tonalitats extravegants que criden l'atenció, mescles de colors que fan que els d'aquí no envelleixin tot donat-los-hi un aire desenfadat que fa de bon acostar-s'hi i començar una conversa amb un bon somriure.

Un altre fet que ens marca és que en alguns petits poblats no només porten vestits extravagants sinó que més d'una vegada ens trobem amb dones amb els pits al aire, descoberts sense cap mena de pudor. I amb aixó veiem que tot i que la religió és present, hi és amb molta menys força, podriem dir que se la prenen igual com es prenen la vida, amb més lleugeresa i tranquilitat.

Aquesta lleugeresa, però també té la seva contrapart negativa, i és que no es preocupen massa de l'alimentació. Ens sobte veure els primers signes de mal-nutrició. Als poblets, més de la meitat dels nens tenen la panxa molt inflada per culpa de la mala alimentació. Aquesta gent basen la seva dieta en menjar cereal xucat en una salsa feta d'escassos vegetals, i espècies. Normalment blat de moro o mill i poques vegades arrós, amb salsa de cacauet o d'altres vegetals. Ens descoloca el perquè d'aquests hàbits, veien que encara que la regió sigui seca, tenen suficient aigua per poder cultivar hortalisses, però no ho fan, ja els va bé, han funcionat sempre així i ho continuen fent. Families d'un pare, dues mares i divuit fills en total o, de tres dones i un home, etcetera. Val a dir que aquests casos a les capitals cada cop escassegen més. A les grans ciutats cada cop més hi ha la tendència de crear famílies d'un sol home i una sola dona amb tres o quatre fills, a part d'haver-hi cada cop menys matrimonis per interès o elecció dels pares encomptes dels afectats.

El que també ens està deixant bastant xocats és el preu dels aliments. Si tenim en compte que un elevat tant per cent de la població no arriba a un salari de 100 euros mensuals, com pot ser que un quilo de patates valgui més d'un euro, o que tant les cebes com les tomates estiguin entre 80 cèntims d'euro i un euro al quilo, o l'oli de fregir costi més car que l'oli de girasol del Lidl. No ho entenem i ens sap molt greu, ens en fem creus, però per molt que intentem pensar una solució se'ns escapa de les mans. La situació aquí és bastant precària, però no sembla que hi hagi massa gent disposada a canviar-ho, i encara menys els que podrien fer-hi alguna cosa, referint-nos al govern. Hem parlat amb gent que està en contacte amb organismes de l'estat, i resulta que hi ha moltissima corrupció. Ens van explicar, per exemple que a Burkina Faso més del 50% dels ingressos venen donats per fons internacionals, i resulta que el que s'arriba realment a invertir ja ens podem imaginar que no arriba ni de bon tros a la xifra total d'aquest 50%, així que, així van i no s'hi pot fer massa res.

I per posar un últim exemple al respecte, durant les eleccions de Mali el president fa els discursos amb francès, i la veritat és que molta gent no el parla i la poca que el parla no té un nivell suficient com per entendre'l. A més a més s'intenta imposar un sistema socio-polític a imatge de l'europeu en una societat amb gran diversitat d'ètnies estructurades amb les seves propies jerarquies i relacions socials molt arrelades. Amb aquest escenari, es fa difícil ser optimista.

Un altre fet a destacar també es la densitat de població, molt i molt més alta, quan Sahara occidental i Mauritania estan entre els quinze paisos amb menys habitants per quilòmetre quadrat, aquí a l'africa sub-sahariana ens trobem un poblet cada deu quilòmetres, poblets de fang, d'agricultors, caçadors i pescadors. Tots el pobles estan distribuits més o ménys de la mateixa manera, i un dels trets comuns és que estan plens d'arbres de mangos. Gegants amb una copa frondosa d'un color verd fosc, d'on i pengen els mangos. En tot moment veiem nens amb un mango a la boca i nosaltres com bons nens petits tampoc parem de menjar-ne. Si hem de ser sincers ens n'estem fent un tip, sempre que podem ens parem a recollir-ne i emplenem el rebost del Lanri. Hi ha dies que podem arribar a menjar-ne més d'una dotzena, quantitat que ens faria anar molt ràpid al wàter degut a la propietat laxant que tenen, però això barrejat amb una dieta basada amb arrós, que fa l'efecte totalment invers, el nostre sistema digestiu acaba funcionant a la perfecció.

I així van passant els dies a l'àfrica negra fins avui que estem a ben pocs quilòmetres de la fronetera de Togo.