Ja ben entrats al continent africà, és
just després de Mauritania que experimentem un xoc. En molts pocs
quilòmetres hi han moltes coses que canvien, començant pel nom del
país i acabant pel color de la terra.
La sensació d'estar al continent
africà es va fent cada vegada més marcada mentre anem baixant
direcció sud. Al nord del Marroc podriem dir que és bastant
“primer-mondista”, creuant els Atlas ja començem a tenir la
sensació d'estar lluny de casa i ja quan arribem al Sahara
occidental el desert africà es fa més notori i amb això algunes
diferències culturals, i és creuant a Mauritania que quasi tot
signe que ens recorda a europa s'esvaeix. Però és en el moment de
creuar de Mauritania a Mali que quedem més sorpresos i alhora més
contents.
Tants dies planejant el viatge i amb
aquests tantes idees del que seria Àfrica. Podem dir que al
començament l'exotisme que idealitzavem mentre fantasiavem sobre el
que ens trobariem no acabava de ser del tot present, però de cop i
volta, en pocs quilòmetres tot canvia, cada cop més arbres, menys
sorra, més verd, menys sequedat, més vestits amb coloraines i menys
túniques i turbants, més cares negres i menys de magrebines, molts
més rius i més fruita. Això vol dir que finalment hem arribat i
hem sigut benvinguts a l'Àfrica negra.
La veritat és que molt sorpresos de la
gran diferència que hi ha en tant pocs quilòmetres de diferència.
Una lína que a simple vista no es veu, però que a nivell vivencial
es percep tant i tant. Un frontera no només entre un país i un
altra sinó entre dues zones culturals tant diferents.
Ara ja des de Burkina Faso després
d'un mes de bagar per l'Àfrica sub-sahariana estem desbordats
d'experiències que ens fascinen. Una de les primeres és la
diversitat de colors que hi ha, i no parlo dels paisatges, sinó dels
vestits, tonalitats extravegants que criden l'atenció, mescles de
colors que fan que els d'aquí no envelleixin tot donat-los-hi un
aire desenfadat que fa de bon acostar-s'hi i començar una conversa
amb un bon somriure.
Un altre fet
que ens marca és que en alguns petits poblats no només porten
vestits extravagants sinó que més d'una vegada ens trobem amb dones
amb els pits al aire, descoberts sense cap mena de pudor. I amb aixó
veiem que tot i que la religió és present, hi és amb molta menys
força, podriem dir que se la prenen igual com es prenen la vida, amb
més lleugeresa i
tranquilitat.
Aquesta
lleugeresa, però també té la seva contrapart negativa, i és que
no es preocupen massa de l'alimentació. Ens sobte veure els primers
signes de mal-nutrició. Als poblets, més de la meitat dels nens
tenen la panxa molt inflada per culpa de la mala alimentació.
Aquesta gent basen la seva dieta en menjar cereal xucat en una salsa
feta d'escassos vegetals, i espècies. Normalment blat de moro o mill
i poques vegades arrós, amb salsa de cacauet o d'altres vegetals.
Ens descoloca el perquè d'aquests hàbits, veien que encara que la
regió sigui seca, tenen suficient aigua per poder cultivar
hortalisses, però no ho fan, ja els va bé, han funcionat sempre
així i ho continuen fent. Families d'un pare, dues mares i divuit
fills en total o, de tres dones i un home, etcetera. Val a dir que
aquests casos a les capitals cada cop escassegen més. A les grans
ciutats cada cop més hi ha la tendència de crear famílies d'un sol
home i una sola dona amb tres o quatre fills, a part d'haver-hi cada
cop menys matrimonis per interès o elecció dels pares encomptes
dels afectats.
El que també
ens està deixant bastant xocats és el preu dels aliments. Si tenim
en compte que un elevat tant per cent de la població no arriba a un
salari de 100 euros mensuals, com pot ser que un quilo de patates
valgui més d'un euro, o que tant les cebes com les tomates estiguin
entre 80 cèntims d'euro i un euro al quilo, o l'oli de fregir costi
més car que l'oli de girasol del Lidl. No ho entenem i ens sap molt
greu, ens en fem creus, però per molt que intentem pensar una
solució se'ns escapa de les mans. La situació aquí és bastant
precària, però no sembla que hi hagi massa gent disposada a
canviar-ho, i encara menys els que podrien fer-hi alguna cosa,
referint-nos al govern. Hem parlat amb gent que està en contacte amb
organismes de l'estat, i resulta que hi ha moltissima corrupció. Ens
van explicar, per exemple que a Burkina Faso més del 50% dels
ingressos venen donats per fons internacionals, i resulta que el que
s'arriba realment a invertir ja ens podem imaginar que no arriba ni
de bon tros a la xifra total d'aquest 50%, així que, així van i no
s'hi pot fer massa res.
I per posar un
últim exemple al respecte, durant les eleccions de Mali el president
fa els discursos amb francès, i la veritat és que molta gent no el
parla i la poca que el parla no té un nivell suficient com per
entendre'l. A més a més s'intenta imposar un sistema socio-polític
a imatge de l'europeu en una societat amb gran diversitat d'ètnies
estructurades amb les seves propies jerarquies i relacions socials
molt arrelades. Amb aquest escenari, es fa difícil ser optimista.
Un altre fet a
destacar també es la densitat de població, molt i molt més alta,
quan Sahara occidental i Mauritania estan entre els quinze paisos amb
menys habitants per quilòmetre quadrat, aquí a l'africa
sub-sahariana ens trobem un poblet cada deu quilòmetres, poblets de
fang, d'agricultors, caçadors i pescadors. Tots el pobles estan
distribuits més o ménys de la mateixa manera, i un dels trets
comuns és que estan plens d'arbres de mangos. Gegants amb una copa
frondosa d'un color verd fosc, d'on i pengen els mangos. En tot
moment veiem nens amb un mango a la boca i nosaltres com bons nens
petits tampoc parem de menjar-ne. Si hem de ser sincers ens n'estem
fent un tip, sempre que podem ens parem a recollir-ne i emplenem el
rebost del Lanri. Hi ha dies que podem arribar a menjar-ne més d'una
dotzena, quantitat que ens faria anar molt ràpid al wàter degut a
la propietat laxant que tenen, però això barrejat amb una dieta
basada amb arrós, que fa l'efecte totalment invers, el nostre
sistema digestiu acaba funcionant a la perfecció.
I així van
passant els dies a l'àfrica negra fins avui que estem a ben pocs
quilòmetres de la fronetera de Togo.
