Pors recíproques (Nigèria).

Arribant a l'Àfrica central, deixem enrera Mali que està amb guerra al nord, però entrem a Nigèria que no està amb guerra, però estan sota amenaça terrorista. Al nord de Nigèria hi ha Boko Haram i ben just fa dos mesos van segrestar unes dues-centes nenes a part de posar alguna bomba en zones concorregudes.

De fet per culpa d'aquest segrest la zona del llac Tchad està frequentada per militars que fa que molts turistes no puguin atravessar de Niger a Chad. Aquesta era la nostra ruta, teniem especial ganes de conèixer aquest dos països, però degut això vam dessidir canviar la ruta i passar per Nigèria. Així que ens vam informar de la situació del país, vam aconseguir el visat i vam atravessar pel sud que en teoria està lliure d'atacs terroristes.

No ens imaginavem el que ens esperava, veniem advertits que Nigèria no era del tot agradable, però les noticies recents de viatjers que havien creuat eren molt bones. El gran índex de corrupció entre la policia havia decaigut moltíssim així que esperavem un viatje relativament fàcil.

Vam creuar per una frontera petita intentant evitar la frontera de Lagos i la mateixa ciutat. Ja als primer quilòmetres ens vam sorprendre per la quantitat de policia i controls que utilitzaven bandes de claus per a parar als conductors.

Seguim tirant i tot de gent sense uniformar ens intentava parar, però passavem ràpid i no ens aturavem, no voliem arriscar-nos a la corrupció de qualsevol que es fes passar per policia. Així que vam agafar l'autopista amb la intenció de creuar el país en dos dies, la idea no era descabellada, però ja a les primeres hores ens vam adonar que potser no seria del tot factible. Cada mitja horeta un control ens parava, tots els policies i militars demanant si teniem algun regal per ells, a part de retenir-nos una bona estona, a més de trobar-ne algun que buscaba algun problema de més.

Preguntes com: porteu extintor?, porteu triangles?, no teniu permís per portar carrega a la baca, aquest llums extres de davant estan prohibits, etc etc,

i tot això ajuntat amb la especial gràcia que ens fan els policies no ajudava gaire a que les trobades fossin del tot amistoses.

Fins aquí vam anar trempejant, però va ser al matí del tercer dia que la cosa es va complicar. Haviem d'anar al lavabo i a més teniem ganes de comprar alguna cosa per picar, així que ens vam parar en un mercat. Vam aparcar el cotxe a la sortida d'un mercat, la veritat és que no estava del tot ben aparcat, però, qui aparca bé a l'Àfrica?

Doncs baixem del cotxe, preguntem preus de menjar, anem al bany i a la sortida quan tirem per un camí estret, ens adonem que cinc homes ens venen per darrera i ens demanen l'atenció. Ens parem i saludem. Sempre amb aire defensiu, ja que no sempre son del tot agradables les trobades aquí, al tenir la pell blanca no ens facilita gens les coses.

El més gros, que semblava el cap, ens pregunta qui sóm, i la nostra resposta, potser massa a la defensiva o iclús ofensiva va ser, “i tu qui ets?”

En un país on els segrestos estan a l'ordre del dia no sé si és del tot convenient dir a qualsevol qui som, d'on venim i on anem.

A l'home no li va agradar la resposta i va seguir preguntant de quin país venim, i nosaltres doncs li vam preguntar qui era ell per voler saber aquesta informació. Ell va respondre dien que era policia i evidentment li vam demanar l'acreditació que no va ensenyar-nos, amb aquestes que no ens va agradar l'estil i vam dessidir marxar, tirar cap al cotxe, i seguir la ruta.

El tirar cap al cotxe i deixar-los amb la paraula a la boca no els va agradar gens i abans de que arrivessim al cotxe ja teniem unes deu persones al voltant que ens obstacolitzaven de pujar i ens deien coses.

Amb aquestes que sentim un d'ells pronunciar les paraules Boko Haram, i per moments cada cop hi havia més gent i no ens dexaven pujar al cotxe. Amb pocs minuts hi havia potser unes trenta persones al nostre voltant, totes amb aire agresiu, sense deixar-nos pujar al cotxe.

Més i més gent anava arribant, no sabem quant de temps va passar, però vam forsejar, en Mia va rebre una bufatada a la cara, ens van intentar agafar les claus del cotxe, ens apretaven i ens cridaven dient que erem terroristes, que no teniem dret a marxar que aniriem a la policia.

Amb aquestes més i més gent anava arribant, eren moltíssima gent contra dos, ens sentiem molt indefensos i impotents per fer res, i és que aquesta gent quan són amb grup es fan més i més forts i més i més agresius i no només aixó sinó que la massa a vegades perd el control i les coses poden acabar bastant malament. Aquí la gent s'agafa la justícia per la seva mà i tenen aquest poder i això va que quan la gent es comença a posar d'una part, la situació es pot complicar molt i pot arribar a extrems impensables.

Nosaltres vam intentar identificar-nos, pero no ens deixaven obrir el cotxe, no podiem fer res, inclús quan va arribar la policia, la gent del carrer no ens deixaven entrar al cotxe tot i que el policia ens deia que entressim. La veritat una situació molt i molt tensa i alhora perillosa.

La gent no pensa, no racionalitza correctament se'ls hi para el cervell i fan el que la massa fa.

Per sort la policia ens va treure d'aquell bativull i ens va portar a la comissaria. Un cop allà quasi un centenar de persones miraven des de l'altra banda de carrer el que feiem a la comissaria.

Vam passar unes quatre hores mirant passaports i demostrant la nostra inocència. Al final ens van explicar que la gent s'havia pensat que haviem deixat el cotxe a la sortida del mercat amb l'objectiu de bloquejar-ne la sortida i posar una bomba al mercat.

Després d'aquesta història, ens n'han passat de semblants, però sense arribar tant a l'extrem. El que preocupa és que la gent pot fer justícia popular sense necessitat de passar pels tribunals, així que per exemple si aquí a Camerun algú troba un lladre el pot matar sense cap escrúpol i la resta de ciutadans aplaudiran aquest acte, així que amb el terrorisme també podrien arribar a extrems d'aquests i no passaria absolutament res.

Avui seguim escriguent aquest article que ja fa quasi un més que va passar, ara estem ja al sud-est de Camerún i podem afirmar que aquí en aquest país la gent viu amb por, amb molta por, estan avaçellats mediàticament sobre el brot de terrorisme de Boko Haram

al nord del país, i per falta d'informació i de coneixement la por s'apodera d'ells fent-los adoptar certes actituds i posicions determinades.

Avui mateix hem parat en un poblet de pocs centenars d'habitants i hem preguntat al bar per la direcció de la frontera. Al final hem hagut de marxar ja que l'ambient es començava a caldejar per culpa de la presència d'un de nosaltres. La gent tenia por, de no saber qui erem, d'on veniem i què hi feiem allà. Així que últimament simplement inentem passar desapercebuts així facilitem les coses.

La veritat és que viatjar en un país que gran part de la gent el primer que pensi al veure't és si ets un terrorista, no facilita massa les coses, a més fa que les relacions humanes d'amistat i d'hospitalitat es redueixin dràsticament i obliga al viatjer a adoptar posicions de prevenció i de reclusió en moments que podrien ser de coneixement i de compartir amb els demés.

Vodoo (Vodú)

Durant el viatje ens anem trobant amb grans diferències culturals, de totes maneres un tret comú entre ambdos continents, i no només entre Àfrica i Europa, sinó un aspecte que comparteixen quasi totes les persones del planeta és la religiò. Fins al moment al nord de l'Àfrica ens trobem amb la religiò musulmana com a majoritària, però havent arribat a Togo i Benin ens trobem amb gran afluència també de cristianisme fet que ens sorpren. Però no només ens sorpren la presència de cristianisme, sinó que el que ens crida realment l'atenció és l'animisme i la relació que té la gent amb aquest món.

Ja des de Mali ens anavem interessant per l'animisme i de la manera com el practicaven i de com formava part de les vides de la gent.

Així vam descobrir que tant a Mali, com Burkina Faso, com Togo i Benin, l'animisme o les creences amb esperits, mals d'ull i bruixeria formen part de la vida quotidiana de la gent, i no només de manera sutil, sinó que és un aspecte molt important en la vida diària.

Gran part de la gent dóna la culpa a mals d'ulls o malediccions quan les coses no els hi surten bé i no només això sinó que molts viuen amb la por de que algú els faci bruixeria, així frequenten les visites a certa persona (capellà, chaman, marhabu) que domina aquestes arts i els pot ajudar a protejirse o a desfer-se de certs malefissis o a avisar-los del que pot passar al futur o del que va passar al passat.

L'animisme és compartit amb diferents graus encara que les persones siguin de religió cristiana, musulmana o altres. No és però fins al sud de Togo i Benin on aquest animisme es transforma i és converteix en una religiò propiament dita que s'anomena Vodoo.

Tots hem sentit alguna que altra vegada a anomenar aquesta pràctica, i el que ens bé a la ment és la típica imatge d'un ninotet amb agulles clavades.

No som nosaltres quí per a fer una explicació extensa i acurada del que realment és el vodoo. Però amb un mes de moure'ns per aquestes terres hem après algunes particularitats i hem fet algunes fotos curioses.

La cuna del vodú és el sud de Togo i Benin i d'aquí es va moure durant els darrers segles de la mà dels esclaus que sortien d'aquestes costes a altres parts del món.

S'han deïficat diferents aspectes de la vida i se'ls hi ha donat una forma determinada (fetische) i així rendeixen culte a cada un dels deus (vudús).

Representació d'un Vodú (Déu).

Al mig una olla penjada en un arbre, i tant a la dreta com a
l'esquerra dos fetishes de dos déus.
A la dreta podem observar l'ampliació d'una de les escenificacions

Una de les pràctiques del vodú és la predicció del futur. La manera de llegir el futur va ser una adquisició que va venir d'Egipte, consisteix en tirar certes peces al terra i depenent de la manera en què quedin posicionades se'n dedueix un significat o un altre.

Guies.
Hi veiem ampolla d'alcohol, diners,
 "runes" i objectes varis.

Les fotos de la dreta són d'una reunió on es predeix el futur, les dues persones són els guies i els demés són assistents.

Veiem entre altres objectes unes ampolles d'alcohol, també molt utilitzat. De fet en aquests poblets petits les benvingudes solen anar sempre acompanyades d'un o més “xupito” d'un destilat d'alta graduació.

Assistents a la reunió

Els caps de gallina i ànec són molt utilitzats, aquí podem veure un penjoll situat a la porta d'on es fa la reunió per predir el futur. A vegades es pengen a les entrades de portes o inclús s'adjunten en miniatures o escenificacions de persones, en altars o en qualsevol lloc amb la intenció de fer la funció que li correspon. No és d'estranyar trobar-se penjada al costat d'un altar una calavera d'au encara fresca, recent sacrificada junt amb la sang i les mosques al voltant.

No només caps, sinó cadàvers complets dissecats penjats a les portes de les cases, o a l'entrada del poble, com es pot veure a les següents fotos.

Entrada del poble, gallina penjada del travesser,
ampliació a la dreta.

Ampliació de la gallina penjada.

Passejant pels pobles s'observen gran diversitat d'altars, llocs de sacrificis i draps i perracs lligats en arbres sagrats, on s'hi fan sacrificis com matances d'animals o s'hi aboquen alcohols o altres liquits.

Amplicació petit altar al peu de l'arbre
de la foto de l'esquerra

Els altars i representacions de deus i altres estan ornamentats amb gran varietat d'objectes diferents i el que ens transmeten és que cada un està col·locat de manera especial i no aleatòria i que cada petit objecte té el seu significat, així doncs forques, cadenes, claus, candaus, agulles, animals morts, ossos, robes i colors tenen un significat i una intinció molt profunda fet que a vegades ens posa la pell de gallina.

Es pot observar al mig del pati una olla sobre un tronc plena de bastonets, i just al costat de les herbes
un altre fetische simple.

De safari a Burkina Fasso

Farts de veure documentals de fauna africana del Canal33 teniem set de veure animals, sobretot aquells que no podem veure a europa, animals grossos i en estat salvatge.

Pensavem que només es podien veure a Kenia i Tanzania o bé a l'Àfrica del sud, però ens van arribar veus de que a Burkina Faso, Togo i Benin ja hi havia parcs, on es podien avistar elefants, bufals, lleons, monos, cervits i altres espècies.

Quan en Max, un couchsurfing de Bobo-Dioulasso ens explicava la seva experiència, ens queia la baba i ens omplia de ganes d'anar i explorar les sabanes pel nostre propi peu.

Però hi havia un gran handicap, i era que no ens trobavem en la millor època per a veure els animals. Els parcs eren tancats degut a que estavem en plena època de pluges fet que dificultava l'avistament perquè els animals estaven mes esparcits perquè trobaben aigua a molts llocs, a més a més que l'herba era alta i en dificultava la visó.

Però tot i aquestes contres no ens vam fer enrera, nosaltres més tossuts que una banya de marrà, vam decidir endinsar-nos a la sabana amb la intenció de veure quants més animals millors. Hi estariem els dies que fes falta fins sentir-nos recompensats. Al final vam estar-hi cinc dies, vam dormir quatre nits a prop de cocodrils i envoltats d'elefants, lleons, bufals, antílops, gazeles i tot tipus de cavres salvatges, monos i altres bèsties que no vam aconseguir veure.

Resulta que per entrar al parc natural està prohibit fer-ho sense autorització i si s'entra diria que t'obliguen a agafar un guia i a pagar una entrada. Seguir aquest tipus de protocol no ens motivava així que mentre anavem tirant per la carretera asfaltada que borejava el parc nacional d'Arly, a la que vam veure un camí de terra que s'endinssava el vam agafar i de dret cap a dins.

Doncs el primer dia no vam veure quasi res, només un cervatell, i la cagarada fresca d'un elefant.

El segon dia algun altre cervatell daina gazela o digues-li com vulguis i...... un cocodril.

Si si, un cocodril, i no va ser del tot agradable, básicament perquè som uns happis!

i aquí el perquè....

La veritat és que feia molta calor, i sempre intentavem dormir ben aprop de l'aigua per fer-nos un bany i refrescar-nos, doncs després d'haver enclavat el cotxe atravessant un riu, hi haver hagut d'estirar amb el tractel que ens deixa rebentats, vam parar el cotxe en un lloc, prop d'una bassa per mirar si hi havia algun animal veven.

Doncs ens vam acostar a la bassa, i vam veure les petjes d'un ramat de bufals que havia passat feia poc, i com a exploradors molt flipats ens vam posar a seguir el rastres pel mig del bosc. Seguint seguint al final vam decidir tornar enrera, però vam perdre el rastre. Sabiem que teniem la carretera a l'esquerra, però haviem seguit el rastre mirant molt a terra i la perpendicular a la carretera no la teniem massa clara, així que ems vam perdre pel mig del bosc. Dues hores caminant a pas lleuger a pler sol pel mig de la sabana, amb herba a altura de la cintura, era com si estiguéssim preparant un apat de dimenge pels lleons, però al final deprés de dues hores vam trobar la carretera i vam aconseguir arribar al cotxe.

Molt cansats i assedegatss se'ns acodeix la brillant idea de fer un bany a la bassa. Doncs vinga, primer en Mia i al cap d'uns minuts en Gerard, mentres ens assecavem sota un arbre ens vam adonar que l'herba estava molt aixafada i que hi havia petjades de gos, però molt i molt grosses així que vam deduir que debien ser de lleó.

Vam dinar i havent dinat ens vam fer una altre bany. Ja començava a fer-se fosc, haviem improvitzat una mena de barraca per amagar-nos i passar desapercebuts quan els animals vinguéssin a beure aigua i així els poguéssim veure sense que ells s'adonéssin de la nostra presència. I mentre esperavem, paaatamm......, en gerard alarma de la presència d'un cocodril dins l'aigua.

Es veia el cap des el nas fins als ulls mirant-nos directament.

Ens quedem palplantats i dessidim sortir de l'amagatall que estava a mig metre de l'aigua.

Ens acabavem de banyar dues vegades en una bassa que feia uns 20 metres de radi i hi havia un cocodril........ encra ara estem flipant, quina santa sort!!!

Apartir d'aquest moment vam dessidir posar una mica més d'atenció, que això no són les gavarres!! així que vam dormir a dins el cotxe encomptes de al terra del bosc a la llum de la lluna.

El dia següent teniem ganes de veure animals, sabiem que era difícil perquè és època de pluges i l'herba és molt alta i els animals estan molt disperssats perquè troben aigua a per tot, però nosaltres masells, al tercer dia va la vençuda, i si si, vam començar a tirar amb el cotxe direccó al mig del parc, la zona més aillada de la civilització i...... primer un mono molt gros que també ens va deixar ben espantats.

El vam veure, vam baixar del cotxe perquè s'havia amagat i just ens movem cap a ell i va deixar anar un sant crit d'allò més greu i ronc que ens va deixar claríssim qui guanyaria en cas de batalla, per potes pujem al cotxe tanquem les portes i seguim.

Després veiem facoquers (una espècia de porc senglar, molt gros, amb uns ullals molt llargs i una crin super aixecada).

Vam seguir tirant i paaaatam.... el que anavem buscant, elefants, un grup d'uns 7 o 8 elefants, a part de gazeles i altres cervits de mida petita i normal. Més facoquers, més cervits i al final arrivem en un lloc que hi havia uns toronets i vam dessidir que era un bon lloc per passar la nit i fer avistaments des de dalt de la montanya.

Amb aquestes que en Gerard diu que no es troba bé i tdessideix estirar-se i reposar fent una migdiada llarga. Abans de sopar en Mia puja a la montanya i divisa un ramat d'elefants, una quinzena entre petits i grans, quin flipe!.

Fins ara haviem vist els animals per menys d'un minut ja que normalment tos escapaven del cotxe, però ara, des d'aquesta posició passavem desapercebuts, i podiem observar-los durant estones llargues, des de lluny i amb el llargavistes, però tot i ser lluny i amb llargavistes valia molt la pena.

Motivadissim baixa corrents cap a baix a dir-li a en Gerard i es troba una gazela amb un recent nascut que just podia còrrer, la mare s'espanta i marxa corrents, en Mia segueix corrents i la cria el segueix a ell pensant-se que és la seva mare, en Mia es para i la cabreta li arriva fins als peus, ara tenia una gazela entre brassos. Baixa a ensenyar-li a en Gerard i...... què fem??? la fem a la brasa?? però pobrica ens feia molta pena, amb uns plors que feia, la vam deixar una mica lluny i la mare la va venir a recollir.

El següent dia a les cinc del matí desperts per fer els primers avistaments del dia, en Gerard semblava que no tenia febra, així que pujem cap a dalt i començem a mirar. Un matí d'alló més efectiu, observem cervits, cocodrils a la bassa, en gerard fins i tot el veu sortir i té l'oportunitat de veure-li tot el cos, uns dos metres aproximadament. I no només això sinó que veiem un ramat d'antílops. Quines bestiarres tant grosses i majestuoses, ens quedem super parats, molt més gros que un cavall a part de ser extremadament robust, més les banyes de mig metre.

I el dia passa i veiem que tots dos tenim diarrea i els mal estars segueixen, passem una altra nit a la montanya i a punta de clar en Mia es desperta amb un bram que semblaria de bufal, no n'està segur així que encara no desperta a en Gerard, però a la que ho té clar, ja el desperta. En Gerard no els aconsegueix sentir, però en Mia insiteix de pujar a la montanya per mirar-los, quarts de sis de matí, ens rentem la cara i super sigilosament agafem els llargavistes i pujem a la muntanya i........ eureca!!! un ramat d'una trenta-cinquena de bufals.

Determinem la posició exacte d'on es troben i dessidim acostar-nos-hi. Entre els matolls, mig ajocats intentant no fer fressa aconseguim acostar-nos-hi a uns tres-cents o quatre-cents metres, però quan els veiem ja estaven marxant, tot i això vam veure'ls d'aprop.

Esmorzem i decidim tornar a la civilització, ja feia 5 dies que voltavem, i teniem diarrea i malestar creiem que portavem l'aigua infectada.

I seguint la tònica de sempre, perquè tornar pel mateix camí, si podem intentar trobar-ne un de nou? L'aposta de passar per una ruta nova va valdre la pena, va ser un matí memorable, elefants diriem que tres vegades dues vegades ramat de bufals, uns que ens van passar a 25 metres (per cert, són grossos amb ganes) i l'altra tot el ramat corrent junt en estampida a cent cinquanta metres del nostre cotxe, una grup de monos, molts cervits, facoquers, i finalment, la colmincació va ser un antílop mascle que ens va passar molt aprop del cotxe, que maco!!!

A part d'una altra enclavada de cotxe que ens va costar unes dues hores de treure, déu ni dò amb el faaaaaang!!!!

Més que satisfets vam tornar al poble a canviar l'aigua i a descançar que estavem molt cansats.

I amb aixó quasi cap foto, o bé no teniem temps o bé necessitavem objectius massa potents per poder obtenir una bona foto.

A més ens ha quedat per veure el rei de la selva (el lleó), així que ens queda una cita pendent.

L'Àfrica negra, primeres impresions

Ja ben entrats al continent africà, és just després de Mauritania que experimentem un xoc. En molts pocs quilòmetres hi han moltes coses que canvien, començant pel nom del país i acabant pel color de la terra.

La sensació d'estar al continent africà es va fent cada vegada més marcada mentre anem baixant direcció sud. Al nord del Marroc podriem dir que és bastant “primer-mondista”, creuant els Atlas ja començem a tenir la sensació d'estar lluny de casa i ja quan arribem al Sahara occidental el desert africà es fa més notori i amb això algunes diferències culturals, i és creuant a Mauritania que quasi tot signe que ens recorda a europa s'esvaeix. Però és en el moment de creuar de Mauritania a Mali que quedem més sorpresos i alhora més contents.

Tants dies planejant el viatge i amb aquests tantes idees del que seria Àfrica. Podem dir que al començament l'exotisme que idealitzavem mentre fantasiavem sobre el que ens trobariem no acabava de ser del tot present, però de cop i volta, en pocs quilòmetres tot canvia, cada cop més arbres, menys sorra, més verd, menys sequedat, més vestits amb coloraines i menys túniques i turbants, més cares negres i menys de magrebines, molts més rius i més fruita. Això vol dir que finalment hem arribat i hem sigut benvinguts a l'Àfrica negra.

La veritat és que molt sorpresos de la gran diferència que hi ha en tant pocs quilòmetres de diferència. Una lína que a simple vista no es veu, però que a nivell vivencial es percep tant i tant. Un frontera no només entre un país i un altra sinó entre dues zones culturals tant diferents.

Ara ja des de Burkina Faso després d'un mes de bagar per l'Àfrica sub-sahariana estem desbordats d'experiències que ens fascinen. Una de les primeres és la diversitat de colors que hi ha, i no parlo dels paisatges, sinó dels vestits, tonalitats extravegants que criden l'atenció, mescles de colors que fan que els d'aquí no envelleixin tot donat-los-hi un aire desenfadat que fa de bon acostar-s'hi i començar una conversa amb un bon somriure.

Un altre fet que ens marca és que en alguns petits poblats no només porten vestits extravagants sinó que més d'una vegada ens trobem amb dones amb els pits al aire, descoberts sense cap mena de pudor. I amb aixó veiem que tot i que la religió és present, hi és amb molta menys força, podriem dir que se la prenen igual com es prenen la vida, amb més lleugeresa i tranquilitat.

Aquesta lleugeresa, però també té la seva contrapart negativa, i és que no es preocupen massa de l'alimentació. Ens sobte veure els primers signes de mal-nutrició. Als poblets, més de la meitat dels nens tenen la panxa molt inflada per culpa de la mala alimentació. Aquesta gent basen la seva dieta en menjar cereal xucat en una salsa feta d'escassos vegetals, i espècies. Normalment blat de moro o mill i poques vegades arrós, amb salsa de cacauet o d'altres vegetals. Ens descoloca el perquè d'aquests hàbits, veien que encara que la regió sigui seca, tenen suficient aigua per poder cultivar hortalisses, però no ho fan, ja els va bé, han funcionat sempre així i ho continuen fent. Families d'un pare, dues mares i divuit fills en total o, de tres dones i un home, etcetera. Val a dir que aquests casos a les capitals cada cop escassegen més. A les grans ciutats cada cop més hi ha la tendència de crear famílies d'un sol home i una sola dona amb tres o quatre fills, a part d'haver-hi cada cop menys matrimonis per interès o elecció dels pares encomptes dels afectats.

El que també ens està deixant bastant xocats és el preu dels aliments. Si tenim en compte que un elevat tant per cent de la població no arriba a un salari de 100 euros mensuals, com pot ser que un quilo de patates valgui més d'un euro, o que tant les cebes com les tomates estiguin entre 80 cèntims d'euro i un euro al quilo, o l'oli de fregir costi més car que l'oli de girasol del Lidl. No ho entenem i ens sap molt greu, ens en fem creus, però per molt que intentem pensar una solució se'ns escapa de les mans. La situació aquí és bastant precària, però no sembla que hi hagi massa gent disposada a canviar-ho, i encara menys els que podrien fer-hi alguna cosa, referint-nos al govern. Hem parlat amb gent que està en contacte amb organismes de l'estat, i resulta que hi ha moltissima corrupció. Ens van explicar, per exemple que a Burkina Faso més del 50% dels ingressos venen donats per fons internacionals, i resulta que el que s'arriba realment a invertir ja ens podem imaginar que no arriba ni de bon tros a la xifra total d'aquest 50%, així que, així van i no s'hi pot fer massa res.

I per posar un últim exemple al respecte, durant les eleccions de Mali el president fa els discursos amb francès, i la veritat és que molta gent no el parla i la poca que el parla no té un nivell suficient com per entendre'l. A més a més s'intenta imposar un sistema socio-polític a imatge de l'europeu en una societat amb gran diversitat d'ètnies estructurades amb les seves propies jerarquies i relacions socials molt arrelades. Amb aquest escenari, es fa difícil ser optimista.

Un altre fet a destacar també es la densitat de població, molt i molt més alta, quan Sahara occidental i Mauritania estan entre els quinze paisos amb menys habitants per quilòmetre quadrat, aquí a l'africa sub-sahariana ens trobem un poblet cada deu quilòmetres, poblets de fang, d'agricultors, caçadors i pescadors. Tots el pobles estan distribuits més o ménys de la mateixa manera, i un dels trets comuns és que estan plens d'arbres de mangos. Gegants amb una copa frondosa d'un color verd fosc, d'on i pengen els mangos. En tot moment veiem nens amb un mango a la boca i nosaltres com bons nens petits tampoc parem de menjar-ne. Si hem de ser sincers ens n'estem fent un tip, sempre que podem ens parem a recollir-ne i emplenem el rebost del Lanri. Hi ha dies que podem arribar a menjar-ne més d'una dotzena, quantitat que ens faria anar molt ràpid al wàter degut a la propietat laxant que tenen, però això barrejat amb una dieta basada amb arrós, que fa l'efecte totalment invers, el nostre sistema digestiu acaba funcionant a la perfecció.

I així van passant els dies a l'àfrica negra fins avui que estem a ben pocs quilòmetres de la fronetera de Togo.

Kiffa - Kayes, (frontera alternativa mauritania-mali)

Kiffa – kayes (un adéu al desert) (frontera alternativa mauritania-mali)

            Arribem a kiffa tot orgullosos no només d'haver superat amb èxit el famós pas de Nega, sinó d'haver creuat i ja quasi deixat enrera el desert del Sahara.

            Acabem de creuar molts i molts quilòmetres de desert, en certs moments ha sigut bastant dur, però ens sentim recompensats per la aventura que ens emportem al calaix de l'experiència, han sigut aproximadament 4000 quilòmetres amb trenta i pico de dies, i no ens han deixat indiferents. Ens han passat mil coses, de més bones i de més dolentes, de més fácils i de més difícils de resoldre, però aquí estem i mirant endavant, amb ganes de deixar el mar de sorra i entrar a la sabana saheliana.

            Pensem en futur i ens imaginem aigua en forma de rius per banyar-nos i mercats plens de fruita i vegetals bé de preu. Aquests dos petits desitjos són els que tenim pel próxim país, i si es compleixen ja ens considerarem molt ben recompensats, només demanem una mica de varietat en la dieta i poder-nos fer passar la calor amb un bon bany.

            Doncs arrivem a kiffa molt cansats i ens dirigim a internet, trobem un home que tot generós ens convida a casa seu a dutxar-nos i a relaxar-nos, suposo que a simple cop d'ull es pot apreciar el que necessitem. Menjar i dutxa junt amb una bona dormida. Ens aixequem al matí, ens relaxem tot el dia sota una haima i a la tarda havent menjat, anem cap al poble. I portant el cotxe ens adonem que el pedal d'embrague fa el burro, amb un parell de quilòmetres ja fem mitja volta i tornem, quasi no podem canviar de marxa. Arribem a la casa que ens allotjem, desmuntem el bombí d'embrague i de seguida veiem on és el problema, però d'aquí en surt un altre, un bastac que va colocat a l'interior de la corona està tret, no ens estressem i decidim deixar-ho per l'endemà.

            Esmorzem i mans a la obra, tres hores intentant posar la pinsa de plàstic que aguanta el bastec que presiona l'embrague, i al final inentant-lo posar es trenca. Dessidim que la única alternativa és treure el canvi i fer una xapussa per inentar fixar el clip trencat, anem a demanar consell a un mecànic i ens diu que si volem fer la feina ben feta, hem de posar el clip, així que se'ns ha girat feina, toca treure el canvi i tornar-lo a posar. Sort que estem a casa d'aquest home i no al mig del mar de dunes. Tot i que ens insisteixen per a què un mecànic ens ajudi, dessidim fer-ho nosaltres mateixos, no només pels calers sinó per la tranquilitat, així ho fem a la nostra manera, cal dir que el que ens allotja no ho té massa clar que ho aconseguim, però nosaltres comencem i al final amb un dia i mig, hem tret el canvi, li hem fet la xapussilla i l'hem tornat a posar juntament amb tota la parafarnalia vaira desmuntada. Al final hem hagut de desmuntar mig cotxe així ho hem pogut fer més comodament. Home, pujar el canvi i transfer, a força de brassos amb l'ajut d'un parell o tres de bragues, no ha sigut del tot fàcil, en un cert punt ens hem mig estressat, però hem dinat i havent dinat, amb la panxa plena i idees fresques, l'hem pujat i montat tranquilament.

Pas fronterer de kankosa

            Ja amb el cotxe apunt dessidim tirar cap a mali, hem estat recopilant informació sobre les fronteres. Quasi tothom passa per nioro du sahel, però la corrupció és una de les tòniques d'aquesta frontera, així que busquem una alternativa, i prop de kiffa en trobem tres. Una és la de passar per Selibabi, l'altra la de kankosa o hamod i l'altra la de Tanaha (pas comercial). Dessidim tirar cap a kankosa hamod, la que ens queda més aprop, a uns 125 km de kiffa direcció sud. El mapa de la raise la marca amb el nom de Biliqouate.

            La pista és relativament fácil, arribem a Kankosa i hem de donar el laissez-passer a la duana, seguim fins a hamod on ens cellen l'adéu a mauritania i ens fan signar una carta conforme sabem que entrem en un país en guerra i que tot i saber la perillositat de la situció dessidim entrar voluntariament, un cop fet aixó seguim i arribem a Aurou, on ens fan les formalitats d'entrada tant per nosaltres com pel cotxe, i ens diuen d'anar a kayes a fer el passavant i el visat.

            La gendarmeri de la aduana ens convida a sopar i la policia ens regala uns mangos, qualsevol creui per nioro i es trobi amb tota la moguda de corrupció i lius varis.

            El dia següent tirem fins a kayes per una pista que ja és de sabana, xarregai cap aquí i clot cap allà, ja hem deixat la sorra enrera i ara comença la pista de clots i bots, diriem que acabem de blincar el protector de davant.

            Arribem a kayes i fem totes les formalitats, la visa per 20000 francs cfa, el seguro del cotxe per 6 mesos per 35000 i quan anem a fer el passavant ens diuen que no, i eus aquí el problema. Resulta que des de fa 8 mesos aproximadament, han informatitzat el tema d'entrada de vehicles, i només expedeixen passavants a la frontera de Nioro o bé a la de Dibouli i nosaltres com que hem entrat des de mauritania ens tocaria anar a Nioro, li plorem una mica al chef de la duana diu que no ens pot fer el passavant, que està prohibit, pero que podem anar a Diboli que ens el faran allà, així que ja ens veus anant a 90 a l'oest a la frontera de senegal a fer el laisser-passer.

            I allà també esperant-se sentim una veu que ens pregunta si som de girona i eureca, una parella de calella de palafrugell que diuen que som els primers blancs que es troben en un mes, portaven un camionet nissan transformat a 4x4 i camperitzat, i entre rialla i rialla ens despedim ja que ells tenen rumb senegal i a nosaltres ens espera mali, que de moment pinta molt i molt bé!!!!